Una de recels entre Sarral i Montblanc a mitjan segle XVIII.

Que Montblanc ha estat sempre amb picabaralles i batalletes de campanar amb els pobles veïns és un fet demostrable empíricament.

Els de Montblanc hem estat rivals seculars dels de l'Espluga de Francolí. Això és una veritat tan universal i antiga com la mateixa existència de les muralles. Tampoc hem tingut massa bones relacions amb els de Prenafeta, Rojals, Lilla o la Guàrdia dels Prats, per temes de veïnatge i agregacions/desagregacions. I no diguem amb els de Blancafort! Si t'apropes per la Plaça dels Arbres a l'hora del sol i comets l'error d'esmentar la teva vinculació montblanquina, corres el risc que algun dels avis presents t'expliqui històries de quan el Plebà de Montblanc regia els destins d'aquella parròquia (fa ja uns quants anyets) o quan els seus avantpassats van haver de pagar per construir les muralles de la Vila Ducal.

Tots aquests pobles (i més) han tingut sempre una malfiança cap a tot el relacionat amb Montblanc (de vegades, tot s'ha de dir, guanyada a pols per l'actitud dels mateixos montblanquins).

Part de la culpa d'aquest seculars prejudicis l'ha tinguda la capitalitat administrativa que ha exercit Montblanc. De Montblanc venien notaris i cobradors d'impostos. A Montblanc jutjaven i condemnaven (i també penjaven a la forca!). De Montblanc arribaven ordres i decrets. De Montblanc cridaven a files als joves dels pobles... Per últim, que no menys important, als avantatges de la capitalitat administrativa s'hi havia d'afegir també els privilegis que comportava per als montblanquins ésser l'única vila reial de la comarca (exceptuant Sarral en determinats moments).

Tot això, evidentment generava recels, enveges i malfiances.

Doncs bé, hem d'ampliar la llista de rivals ancestrals de Montblanc afegint-hi els veïns precisament de Sarral [1]. Veiem-ne un episodi on manifesten clarament aquests recels.

Al segle XVIII Montblanc i Sarral eren les dues poblacions més importants de la Conca. A més, Sarral, havia estat, com hem dit anteriorment, vila reial durant molts segles. [2]

Però al Set-cents la població ja no dependia del Monarca, [3] sinó que era senyorejada per una branca de la totpoderosa família sarralenca dels Potau [4]. Els seus habitants, però, frisaven per retornar a l'antic estàtus de vila tutelada directament per la Corona.

A mitjans dècada del 1750 els primers senyors de Sarral, els marquesos de Mortara, van voler recuperar el control de la vila i per aconseguir-ho van encetar una guerra legal contra els Potau, comtes de Vallcabra. Aquesta situació va ser aprofitada per l'Ajuntament, seguint la vella màxima "de lo perdido saca lo que puedas" per mirar de recuperar alguns dels seus privilegis de quan eren vila reial i en previsió (com així va ser) de que si retornaven els Orozco les coses anirien pitjor.

I aquí és on comencen a aparèixer els prejudicis cap a Montblanc.

Sarral demana directament a la Corona gaudir dels seus antics privilegis. El Consejo de Castilla, en aquell moment màxim òrgan col·legiat de govern de la Corona hispana, demana informes a la Reial Audiència de Catalunya sobre les pretensions dels sarralencs. I aquesta institució, seguint el procediment piramidal de l'administració pública, deriva la redacció d'aquest informe al corregidor del corregiment on estava Sarral.

Val a dir que Sarral formava part del corregiment de Tarragona. Però específicament del subcorregiment de Montblanc. I aquí comencen les pors! Els regidors sarralencs s'assabenten que són els de Montblanc qui faran un informe tant important per al futur de la seva vila! Ni més ni menys que els antics rivals amb qui competien quan existia la vegueria de Montblanc!

Total, que això no els fa gens de gràcia i immediatament recorren al capità general de Catalunya, el marquès de la Mina, manifestant el seu descontent i la seva malfiança cap al tinent de corregidor de Montblanc, Epifani Fortuny [5].

El memorial [6] que van presentar no té desperdici i mostra clarament l'animadversió que sentien: "tienen noticia que VE habria ordenado remitir a informar del Alcalde Mayor de Montblanc el memorial que la villa Supte pnto a SM en asunto a confirmación de sus Privilegios. Y teniendo por sospechoso al citado Tnte de Cort por ser hijo de la ciudad de Balaguer y habitar ahora en la villa de Montblanc, con cuya ciudad y villa han tenido los moradores de la Supte los mayores reencuentros y las mayores disputas sobre la observancia de dichos privilegios..."

Sarral aconsegueix que es faci cas de la seva demanda. L'Acuerdo, l'òrgans col·legiat format pel Capità General i els magistrats de la Reial Audiència per dirimir els conflictes més importants, acorda el febrer de 1763 que aquest informe no el faci el tinent de corregidor de Montblanc, sinó una persona amb prous coneixements jurídics i reconeguda capacitat intel·lectual per fer-lo.

I qui és aquesta persona: doncs... Josep de Castellví "de Montblanch" [7].

D'això se'n diu sortir del foc per caure a les brases! O pitjor, perquè al cap i a la fi el tinent de corregidor era un montblanquí de pas, mentre que Castellví representava l'oligarquia montblanquina de tota la vida.

De l'informe que va fer en Castellví no en sabem res. I dels privilegis que demandaven els de Sarral... la veritat és que tampoc.

I això és tot. Apa, bona nit!

Escut de Sarral amb la Corona de marquès

[1] I diem "veïns" expressament ja que, malgrat que amb l'actual delimitació municipal no en són, antigament si que havien estat veïns de terme. I no massa bons veïns, perquè ja al segle XIV va haver d'haver-hi una delimitació de termes per evitar els conflictes que hi havia entre els habitants dels dos pobles.

[2] Motiu pel qual la població, com Montblanc, gaudeix encara avui del dret a posar els quatre pals vermells sobre fons groc en el seu escut heràldic. Sobre el tema podeu consultar la següent plana web: https://historiesdelaconca.wordpress.com/2014/07/05/heraldica-de-la-conca-sarral/

[3] La privatització de Sarral va tenir lloc el 20 de desembre de 1653 quan el rei Felip IV va voler ennoblir encara més el nou virrei de Catalunya, Francisco María de Orozco Ribera i Pereira, marqués d'Olias i marquès de Mortara, després d'haver sortit victoriós en la Guerra dels Segadors. Per això li concedir encara un tercer marquesat: el de Zarreal (si, escrit així, i no ho veieu estrany ja que al segle XVIII Sarral, en català, s'escrivia habitualment Çarreal).

[4] Cristòfor de Potau i Oller, comte de Vallcabra, nascut a València i resident a Barcelona, però fill del sarralenc Josep de Potau Company, havia comprat els drets jurisdiccionals de Sarral al marquès de Mortara, d'Olias i de Sarral el 18 de desembre de 1698. És considerat com un dels més grans juristes del seu temps. Podeu llegir la seva biografia a Jaume Teixidó Montalà. "Notícia dels Potau de Sarral" a I Recull de Treballs El Baluard. Sarral. 1997, pàg. 176-183.

[5] Epifani Fortuny era de Balaguer, tal com diu el memorial. Va ser l'alcalde major de Montblanc i tinent de corregidor de la vila entre els anys 1761 i 1764. Per tant, només feia uns mesos que era a la vila quan es va trobar amb aquest assumpte sobre la taula. I venia d'haver estat tinent de corregidor a Vilafranca del Penedès i a Lleida.

[6] El relat que segueix està extret de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Reial Audiència. Registres, 910, fol. 78v-79.

[7] Josep de Castellví i de Ferran era membre de la nissaga més destacada, des del punt de vista socioeconòmic, que en aquella època hi havia a Montblanc. Germanastre del cèlebre Francesc de Castellví i Obando. Persona de gran cultura i erudició. Tinent de corregidor i alcalde major de la vila entre els anys 1745 i 1751. Precisament durant aquesta etapa com a tinent de corregidor va haver d'intervenir en un afer molt pol·lèmic a Sarral sobre irregularitat dels regidors de l'Ajuntament. El 1760 passa a ser el regidor degà de l'Ajuntament de Montblanc, càrrec que ostentarà en altres ocasions.