Males companyies. O de quan la lectura t'incita a escriure per treure la mala bava que t'aga

"Me maravillo a menudo de que resulte tan pesada, porque gran parte de ella debe ser pura invención"

Catherine Morland parlant d'Història

Jane Austin. L'abadia de Northanger

Avui no tinc ganes de parlar d'història sinó de com s'escriu d'història. I especialment de com escriuen alguns Història.

Estic llegint Cataluña en España. Historia y mito de Gabriel Tortella i altres tres insignes historiadors/es. L’obra, con gran rigor histórico, té per objecte últim contrarestar las versiones sesgadas e interesadas de la Historia que han abundado en los últimos tiempos. I carrega sense miraments contra l’enfoc que actualmente se da en Cataluña al estudio de la Historia de España.

Jo ara mateix desconec aquest “enfoque” que es dóna a l’estudi de la Història d’Espanya (així, en majúscules), perquè ja fa uns anyets que vaig deixar la universitat i francament no m’ha interessat mai massa aquest tema. De llavors ençà m’he centrat més en l’estudi d’una cosa insignificant: conèixer en profunditat, i de la manera el més rigorosa, científica i objectiva possible, el passat d’una petita comunitat de ciutadans i ciutadanes catalans que van decidir anomenar-se montblanquins.

Tortella (Barcelona, 1936) i els seus companys/es, amb uns currículums impressionants, s’adrecen a “lectores inteligentes de cualquier ideologia” amb la clara i ben definida intenció d’aportar elements crítics amb les tesis nacionalistes “y con la gestión que han hecho de las políticas lingüísticas, educativas y mediaticas los sucesivos Gobiernos de la Generalitat de Catalunya”. Per tant, un llibre que posa la Història (en majúscules ara si) al servei d’una causa política concreta. I ho diuen així, sense tallar-se un pèl!. Inaudit.

Com inaudita és l’afirmació a la publicitat del llibre que aporten “elementos novedosos de investigación”. Llavors, un, que encara és incaut, s’ho creu i va al final del llibre. I repassa els arxius consultats (perquè suposo, que, si no ha canviat, per investigar encara s’ha de recórrer als arxius) i n’apareixen tres: l’Histórico Nacional, de Madrid; el del Banco Central, també a Madrid; i el de la Fundació Francisco Franco (?). Impressionant. Però ja ho començo a entendre.

Llavor vas i repasses la bibliografia emprada. I t’apareixen 23 pàgines de llibres i articles consultats (del mateix Tortella uns 20 llibres i article). Dius calla, això millora! I, com que tens fresc el que has estat treballant sobre el segle XVIII, te’n vas a veure què han tingut present per referir-se a aquest segle. I entres en pànic total: Vicens Vives, Pierre Vilar, Soldevila, Martínez Shaw... Els clàssics dels clàssics (perdut entremig del marasme, com un nàufrag, també hi trobem un Albareda, ho he de reconèixer).

Per això no ha d’estranyar quan, referint-se a la repressió dels vençuts el 1714 diuen: “lo cual es lamentable, pero en absoluto sorprendente, dadas las prácticas militares i penales de la época”. O quan, referint-se al setge de Barcelona, parlen d’una resistència “obcecada i suicida”. Opinen el mateix de la Saragossa “màrtir” de 1809; o de la Tarragona, també “martir”, de 1811? No se, no se...

Al menys, no és aquesta la visió que acostuma a donar en els seus llibres, molts i molt interessants, Josep M Torras (catedràtic d'Història de la UB), de qui pel que sembla no n'han sentit ni parlar perquè no se'n cita ni un sol llibre ni article, i que si que acostuma a "passar l'estona"als arxius (d'aquí i de l'estranger, no només de Madrid).

Per tant, finalment, d’aportacions pròpies poques o cap: repetir els vells esquemes de sempre tot refregint els llibres (de sempre) per anar a parar a l’objectiu final que es vol aconseguir i que s’ha explicitat ja clarament abans de començar: combate versions "sesgades". El mal és que fa amb altres versions "sesgades"(també podriem afegir altres adjectius qualificatius com anacròniques, caduques, incomplertes, parcials, tendencioses, revisionistes...)

La llàstima és que tot això es faci emprant la Història. Una disciplina que sempre ha aspirat a convertir-se en una ciència (o això és que a mi em van ensenyar). Anyoro els temps del Pere Anguera, Enric Olivé, Montse Duch, Lluís Navarro...

PD: També anyoro els 25 eurillos que malauradament he invertit en el llibre. (snif, snif.)