Un intent (fallit) de crear el comtat de Montblanc (1817)

Qui més qui menys, pràcticament tothom ha sentit a parlar de l'existència del Ducat de Montblanc. En moltes ocasions, val a dir, pel simple fet que aquest títol està actualment associat a la Corona espanyola, i concretament a l'hereu d'aquesta monarquia.

El que ja és molt més desconegut és l'intent que hi va haver al primer quart del segle XIX de crear el títol nobiliari de Comte de Montblanc per part d'un descendent de la família Vilafranca, els fundadors del Montblanc actual (1).

Aquesta història va tenir lloc concretament l'any 1816, quan el baró de Segur, Magí de Vilallonga, va sol·licitar a la Corona espanyola que li concedissin la distinció de comte de Montblanc (2).

Casa pairal dels Vilallonga a la Plaça Gran de Mataró. Imatge de Google Maps

Magí Antoni de Vilallonga i de Grimau (Mataró 1769-1835), marquès de Castellbell, senyor d'Estaràs i baró de Segur, no era pas una persona aliena a la nostra vila. I d'aquí potser va derivar la petició de crear aquest títol tenint com a referent el nom de Montblanc (3). Vilallonga era descendent, per part de sa mare Maria Miquela de Grimau Copons i d'Aguilar, de l'antiga nissaga dels Calders, i, per tant, entroncava amb els Vilafranca, els fundadors de Montblanc (4).

Vilallonga coneixia molt de prop la Vila Ducal ja que els primers anys de la Guerra del Francès s'hi va traslladar amb tota la seva família fugint dels ocupants francesos. Fins que aquests es van deixar veure per la comarca. Llavors van marxar tots cap a la Catalunya central, encara no controlada per les forces "gavatxes".

Val dir també que el nostre protagonista era, en certa manera, una persona experta en reclamar títols nobiliaris. Ja l'any 1815 havia aconseguit que se li reconegués la titularitat de l'antiquíssima baronia de Segur. Una distinció que era titularitat del llinatge Calders i que va estar en possessió de la seva mare fins que aquesta va morir. Magí Antoni de Vilallonga volia més reconeixement nobiliar i per això també va demanar, i va aconseguir, formar part del Real Cuerpo de Maestranza de la ciutat de València.

Un any més tard, com hem dit, sembla que no en tenia prou de títols i va demanar a la Corona que l'ennoblís encara més creant i concedint-li el comtat de Montblanc. En la petició adreçada al rei Ferran VII, Vilallonga assenyala la noblesa del llinatge familiar i l'extensió i riquesa dels seus dominis. Hi apareix, evidentment, una referència a Montblanc quan assenyala que era "condecimador en el de la villa y termino de Momblanch y pueblos comarcanos, teniendo y poseyendo en el recinto de la misma la casa castillo morada de sus antepasados denominada la Casa del Caslar [sic] con las cárceles y archivo del juzgado con sus piezas para el despacho".

Palau del Castlà a Montblanc.

Però segons sembla (ens podem equivocar), i malgrat el seu poder econòmic, no se'n va sortir.

El gener de 1817 el Consejo de Castilla, l'òrgan de govern del país, va ordenar a la Reial Audiència de Barcelona que redactés un informe (en aquells temps en deien un memorial) sobre aquest assumpte. I la veritat és que el magistrat redactor (el fiscal) i els informants d'aquest (l'alcalde major de Mataró) es van lluir. Sense desmerèixer la família dels Vilallonga ("de las mas esclarecidas y ricas"), assenyalen que el nostra protagonista ja gaudeix de distincions importants com a reconeixement dels mèrits personals. Com per exemple el fet de no ser elegible per a càrrecs públics municipals a Mataró ("exención de oficios concejiles", diuen) durant deu anys (5). També diu l'informe que, pel que fa als mèrits dels seus avantpassats, que "fueron a su tiempo recibiendo en empleos, honores y rentas el pago de sus servicios".

Segons assenyala, Vilallonga no reuneix condicions perquè se li concedeixi el títol. Primer, perquè els motius que al·lega per a ser mereixedor d'aquest "han sido tan comunes en estos últimos tiempos que si se hubieran de premiar con tan distinguidos títulos como el que solicita Vilallonga, vendrian a ser tantos y de poca estimación como los de otros reinos".

Més aviat tot al contrari. Acusen Vilallonga d'haver unflat la seva contribució a la Guerra del Francès ja que "los pecuniarios no parecen tampoco de consideración, porqué deducido el empréstito de 2.000 duros, el qual se le exigió por orden de la Junta Superior conminándole con la pena del duplo si no lo pagaba dentro 48 horas... i deducidos también como forzosos los préstamos de frutos de que dice se apoderó el Gobierno y de que no hay justificación, solo resulta que ha dado sin apremio para la guerra 22.184 r y 24 mrs, cantidad muy despreciable para quién prueba que disfruta 11.000 duros de renta líquida" (6).

De fet, sembla del tot inversemblant que la vila hagués estat, al mateix temps, centre d'un ducat i d'un comtat.

Hagués estat massa!

____________________________________

1. L'episodi que referirem està ara mateix en un estadi molt inicial de recerca, però atesa la finalitat divulgativa d'aquest web hem pensat que valia la pena donar-ho a conèixer públicament.

2. Exactament demana el comtat de Montblanc Saportella, en referència, aquest segon nom, al segon cognom del seu besavi, el primer Vilallonga arrelat a Mataró i abrandat austriacista. La informació documental d'aquest article s'ha extret de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, fons de la Reial Audiència i registres de l'any 1817.

3. Tot i que en aquella època els titulars de la castlania tenien ja una relació pràcticament nul·la amb Montblanc, limitant-se exclusivament a fer valer els seus antics drets per percebre les corresponents liquidacions econòmiques de l'arrendament d'aquests. I a la vila tenien una persona de confiança (la família Figuerola) que era qui vetllava pels seus interessos. Sobre això podeu consultar el treball de Josep M. Grau. "El castlà de Montblanc, una institució medieval en època moderna" a l'Aplec de Treballs número 18, pàgines 57-70. En aquest treball apareix com a titular de la castlania la mare del nostre protagonista, Miquela de Grimau.

4. La seva mare era Maria Miquela de Grimau Copons i d'Aguilar, titular de la castlania de Montblanc quan es va casar amb el seu pare Magí de Vilallonga i Tamarit. Francesc Costa Oller. El llibre de les famílies de Mataró. Mataró, 2012, pàgina 3. Els Copons havien emparentat amb els Calders i aquests, al seu torn, amb els Vilafranca.

5. Distinció concedida per la Corona el 19 gener de 1816.

6. Val a dir que la família Vilallonga era en aquells anys la més rica de Mataró. El 1814, quan el rei Ferran VII la visitar la capital del Maresme, el nostra protagonista va ocupar un dels llocs de la guardia especial feta al monarca. Avui en dia un dels carrers de Mataró que porten a la plaça on hi havia la casa familiar està dedicat a la persona de Magí de Vilallonga.