Un episodi de saqueig de Montblanc per les tropes franceses aprofitat pels oficials per escarmentar la tropa (agost de 1810)

Saturday, October 29, 2016

 

Per estudiar la Guerra del Francès els historiadors locals poques vegades acudim a documentar-nos a les fonts franceses. L'idioma ho dificulta. I també, evidentment, la dificultat d'accedir a les fonts documentals. Però si podem fer-ho, segurament trobarem aportacions interessant com la que ens disposem a narrar. 

 

El narrador: el general Desvernois, un militar fet a si mateix

 

L'oficialitat francesa de l'exèrcit napoleònic que va entrar al nostre país a primers del segle XIX estava formada, majoritàriament, per militars joves experts i cultes. Alguns provenien fins i tot de l'alta burgesia o de l'antiga aristocràcia francesa. La campanya espanyola, la Guerra del Francès, va ser per a ells una experiència que els marcaria de per vida. Per això no és estrany que molts, al final de les seves vides, deixessin un relat de les peripècies que van passar durant la seva estada al nostre país.

 

I aquest és el cas que ens ocupa. L'any 1858, tot just un any abans de la seva mort, el vell general Nicolàs-Philibert Desvernois va publicar un recull dels seus records de la Guerra del Francès. El va titular Souvenirs militaires du baron Desvernois (1).

 

El general Nicolàs Desvernois

 

Desvernois és un clar exemple del nombrós grups de brillants comandaments francesos a qui es va deure, en bona part, les grans victòries dels exèrcits francesos per tot Europa. De llinatge militar (el seu pare era capità de la Guardia Nacional republicana i un oncle seu oficial del regiment d'Armagnac), el seu ascens va estar estretament lligat a les guerres napoleòniques. Va participar, comandant un regiment de dragons de la temuda cavalleria francesa,  en un total de 25 campanyes; arribant a assolir el grau de general de cavalleria, mariscal de camp honorari i el títol nobiliari de baró d'Altomonte (2).

 

Nicolàs Desvernois es va incorporar amb el seu regiment (el 28è de dragons) a la campanya espanyola l'any 1810 formant part de la Divisió de Nàpols comandada pel general i príncep napolità Francesco Pignatelli (3). Recordem que en aquells moments Nàpols era un estat satèl·lit que França havia posat sota el comandament del "rei" Joaquim Murat, un dels generals més brillants de Napoleó. I amb aquest darrer van anar  a Nàpols un bon grup d'oficials francesos per comandar les tropes d'aquell antic reialme.

 

Raffet, Carge des dragons d'Espagne (1840)

 

 

Els saquejos de Montblanc a mans dels francesos

 

Les primeres tropes franceses que van entrar a la vila ho van fer el 27 de febrer de 1809. Després d'haver derrotat a les tropes espanyoles a la batalla del Pont de Goi (Valls). Per tant, l'entrada francesa no va ser pas tranquila. Venien de combatre durant amb els espanyols (que precisament venint de Montblanc intentaven arribar a Tarragona). Aquell mateix dia els francesos van saquejar el poble de forma molt violenta.

 

Els sometents de Montblanc i de la pràcticament tota la comarca els estaven esperant emboscats a les muntanyes i tossals. Les setmanes i mesos següents hi hagué combats molt violents amb els combois francesos que travessaven la comarca. I després de cada emboscada guerrillera hi havia la revenja de les tropes franceses amb la població civil dels pobles per on passaven: l'Espluga de Francolí, Barberà, Vimbodí... 

 

La força dels sometents i miquelets va fer que els francesos no poguessin consolidar la seva ocupació de la comarca i, abans de l'estiu d'aquell any, van haver d'abandonar el quarter que tenien a Montblanc. Però no se n'oblidaren. L'agost de 1809 van tornar a a apropar-se a la vila i el mes de novembre van tornar-hi.

 

Després de la caiguda de Lleida en mans dels francesos el mes de maig de 1810, la Conca de Barberà va passar a ser una comarca de pas tant per a les tropes invasores que es disposaven a emprendre l'assalt a Tarragona com les tropes espanyoles, que volien impedir l'assalt de la capital del Tarragonès.

 

Monument dedicat a Tarragona a les víctimes de la conquesta de la ciutat per l'exèrcit francès el 1811

 

 

Montblanc, com la Conca, va quedar ben be en una terra de ningú, ara en mans dels uns, ara en mans dels altres.

 

Cada cop que es presentaven els francesos reclamaven diners i aliments. Però cada cop que s'hi presentaven les tropes espanyoles la situació era ben bé la mateixa.

 

Era tan complicada la situació que els regidors de l'ajuntament de la vila va optar per renunciar als seus càrrecs un darrera l'altra per evitar els problemes que aquest títols els comportaven tant personalment com de cara als seus veïns.

 

 

L'entrada del 25 de maig de 1810 i el càstig exemplaritzant del general MacDonald

 

A mitjans d'agost  de 1810 un exèrcit francès que havia atacat Tarragona i que havia fracassat en el seu intent de conquerir la ciutat intentava retirar-se cap a Lleida, escomès constantment pels guerrillers catalans i per les tropes regulars espanyoles. En primer lloc va adreçar-se a Alcover i, des d'aquesta població, segons assenyalen els cronistes de l'època, va fer un primer intent d'entrar a la Conca per l'estret de la Riba que va fracassar degut a les escomeses que van rebre a la Riba i als seus voltants.

 

Per ajudar-lo a creuar l'estret de la Riba, altres tropes franceses van entrar a la Conca des del Priorat. Això va obligar les tropes regulars espanyoles, dirigides pel general Pedro Sarsfield, a retirar-se dels pobles de la plana; però es van mantenir fermes a la serralada de Miramar, pels vols de la Riba i fins a l'altura de Picamoixons. 

 

Els combats van ser molt durs. Les tropes espanyoles van reconèixer més de 50 baixes a la Riba. Finalment, però, no van poder deturar per més temps les tropes franceses i el 26 d'agost de 1810 l'exèrcit francès comandat pel general Macdonald va poder entrar a la Conca escomès en tot moment pels soldats i els guerrillers situats a les altures de la serralada de Miramar i pels voltants de la Riba i de Vilaverd.

 

Podem imaginar, doncs, l'estat d'ànim amb que aquestes tropes van arribar a Montblanc aquell mateix 26 d'agost. De fet, els montblanquins, previsors, havien ja abandonat la majoritàriament la vila, i els qui no ho van fer en degueren patir segurament les conseqüències. 

 

Comandava les forces franceses que van entrar a Montblanc el mariscal Étienne Macdonald en persona. Un aristòcrata, militar, polític i diplomàtic d'origen escocès al servei de França, d'enorme reputació, que havia estat nomenat per Napoleó com a Governador General de Catalunya. Formaven les seves forces tropes franceses, poloneses, italianes i napolitanes. Com la majoria dels oficials de la seva classe, era poc amant de la tropa.

 

Quan el general va entrar a Montblanc no li va agradar gens veure que la vila havia estat saquejada. I va voler aprofitar l'ocasió per donar una lliçó exemplaritzant als seus mateixos soldats. 

 

Segons diu la crònica, tal era la ràbia del general Macdonald davant del que veia que només d'entrar a la vila, un pobre soldat napolità que va tenir la desgràcia de creuar-se en el seu camí i espantar el seu cavall va acabar afusellat en aquell mateix moment i lloc.

 

No en va tenir prou. Després de l'incident amb el pobre soldat, Macdonald i la seva escorta es van dirigir als afores de la vila, al campament on s'estaven els napolitans, que formaven la reraguarda del seu exèrcit i l'escamot d'on provenia el desafortunat soldat.

 

En arribar al campament, el general féu empresonar immediatament i sense voler escoltar les seves explicacions al comandant en cap de les forces napolitanes, el princep Francesco Pignatelli, acusant-lo de no haver sabut controlat el seus homes. 

 

Això va desfermar la ira dels oficials napolitans i especialment del llavors coronel Desvernois. Un jove oficial que, a diferència de Macdonald, simpatitzava amb la tropa ja que havia anat ascendint per l'escalafó militar a base d'anar passant per un i mil combats. Desvernois es va enfrontar directament al mariscal per defensar l'honorabilitat dels seus homes i, encara més, evidentment, la dels oficials. Amb gran gosadia li digué al mariscal: "Senyor Mariscal, la divisió napolitana ha refusat i refusa encara, per la meva boca, la injuriosa sospita de ser els autors del saqueig de Montblanch; però quan Vostra Excel·lència extèn aquesta sospita als oficials, és un insult que s'han de refusar amb tota la dignitat del seu rang i del seu caràcter".

 

Segons explica en la seva biografia, l'agoserada actuació de Desvernois va frenar en sec el Mariscal, que es va adonar que potser havia anat una mica massa lluny en l'escarment. No era el mateix escarmentar un soldat que menystenir un oficial, devia pensar. Calia un escarment, però no als oficials.

 

Macdonald va girar llavors el seu punt de mira cap a la tropa. Va fer regirar les motxiles dels soldats napolitans i cinc d'aquests, a qui es va trobar objectes fruit del saqueig de la vila, van ser afusellats.

 

El mariscal havia donat la seva lliçó.

 

Desvernois dóna la culpa del saqueig al mateix Macdonald i diu que si el general Suchet hagués estat el comandant no hagués passat el mateix: "Les exécutions de la nuit précédente avaient eu pour objet de resserrer les liens de la discipline; mais ce but fut dépassé; les soldats n'y virent qu'un acte de cruauté froide, dont l'auteur leur devint odieux. Cette répulsion n'aurait point existé si, à l'exemple du général Suchet, il se fût attaché à assurer le bien-être du soldat; mais, sous ce rapport, son administration était inactive et imprévoyante, ce qui obligeait les soldats à marauder pour vivre, et les exposait a tomber à chaque pas sous les coups des guérillas et des paysans espagnols."

 

Desvernois acusa Macdonal de mala gestió i de crueltat amb la tropa. Però, i la seva de responsabilitat? Al cap i a la fi havien estat les seves tropes les que havien saquejat la vila (i n'era una bona prova els cinc executats).

 

Però Desvernois era un oficial.

 

C'est la vie!

 

 

 

 

 ____________________________________________

 

Annex: pàgines 132-135

 

"L'endemà, el 26 d'agost, l'exèrcit va entrar al congost de Montblanc. La divisió napolitana, formant la retaguardia, va entrar en bon ordre a la ciutat de Montblanc, que semblava haver estat saquejada.

Vint minuts després que se n'hagués anat, el Mariscal, seguit del seu personal i d’un destacament de dragons hi van arribar. A la vista d'aquell terrible desastre, va ser pres per la ira, i no va dubtar a atribuir el saqueig als napolitans.

Un soldat d'aquesta nació, que pertanyia al 2n de línia, es va trovar en el seu camí; una ferida recent havia retardat la seva marxa, i malgrat el seu sofriment, havia sortit de l’hospital per complir el seu deure. No havent pogut apartar-se prou ràpid, va ser envestit pels cavalls, va donar un crit de dolor i xiuxiuejà. El mariscal el va sentir i, cedint a la seva passió, el va fer afusellar a l'instant.

La divisió napolitana estava en el seu campament quan Macdonald hi va arribar i es va adreçar al príncep, que trobant-se al seu llit es va aixecar immediatament. “General, li va dir, he fet afusellar un soldat de la vostra divisió que he sorprès saquejant Montblanc, igual que les vostres tropes. Us adverteixo que el mateix destí li espera a qualsevol oficial o soldat napolità que vagi a participar en pillatges".

El príncep, atordit, no va respondre. Desvernois va prendre la paraula: "La seva excel·lència s'equivoca, atribuint el saqueig a la divisió; Montblanc, quan hi vam entrar, es trobava en l'estat en què l’ha trobat; els meus caçadors marxaven als flancs de la columna, i els asseguro pel meu honor que cap soldat ha faltat al seu deure”.

- I com és que em vaig trobar amb aquest saquejador quan vaig creuar la ciutat?

- Ja que l’heu trobat en flagrant delicte, senyor Mariscal, va dir el príncep Pignatelli, us he de donar les gràcies; però no puc explicar perquè es trobava al darrera, i vaig a informar-me’n.

- Sí, us ho ordeno, però no és suficient, quedeu suspès del comandament i us poso sota arrest. El més gran dels dos coronels que us acompanyen s’encarregarà de les vostres funcions; qui és?

– El coronel Boy, va dir Desvernois.

- Bé, el coronel Boy passa a tenir el comandament, i no tinc cap dubte que se'n sortirà millor que el seu general.

Però l'amenaça que MacDonald havia llençat als oficials de la divisió napolitana havien ferit fins a la medul·la el coronel Desvernois. Amb un aire respectuós, però ferm, s’acostà "Senyor Mariscal, digué, la divisió napolitana ha refusat i refusa encara, per la meva boca, la injuriosa sospita de ser els autors del saqueig de Montblanch; però quan Vostra Excel·lència extèn aquesta sospita als oficials, és un insult que s'han de refusar amb tota la dignitat del seu rang i del seu caràcter".

El Mariscal estava en silenci; es va adonar que havia anat massa lluny. L'informe que va rebre en relació amb el desafortunat que havia estat afusellat per ordre seva, va afegir dolor al seu penediment.

La desafortunada víctima de la seva irreflexió era una persona excel·lent, fill únic d'un comerciant de teles de Nàpols, que s’havia fet voluntari als divuit anys, i que havia estat ferit dues vegades en el camp de batalla. Va posar-se a plorar i va ordenar inspeccionar les bosses de tots els soldats. A cinc d'aquestes van trobar objectes provinents del saqueig, i els seus propietaris van ser afusellats immediatament.

L’endemà, 27 d'agost de 1810, l'exèrcit de Catalunya va llevar a les quatre de la matinada, el saganant campament de Montblanc, per dirigir-se a Lleida, on havia d’unir-se amb l'exèrcit d'Aragó."

 

 

Traducció del francès feta per l'autor. 

 

 

1. Souvenirs militaires du baron Desvernois Ancien general au service de Joachim Murat, roi de Naples, commandeur de la Légion d'Honneur et de l'ordre royal des Deux Siciles. Paris, Tanera 1858.

2. Una bona síntesi de la seva biografia a: https://fr.wikipedia.org/wiki/Nicolas_Philibert_Desvernois 

3. Sobre el calvari que va significar, des del punt de vista dels italians, la seva estada al nostre país podeu llegir Antonio Moliner Prada. "La imagen de los soldados italianos en Cataluña en la guerra del francés".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

Sobre mi

Diuen que si no es coneix el passat difícilment entendrem el present.

Tenen tota la raó. Perquè fins i tot coneixent el passat resulta molt difícil entendre algunes coses del present.

Segueix-me
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
Buscar per Tags
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • YouTube Basic Black

© 2023 by BI World. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now