Apunts biogràfics sobre Joaquim Maria d’Aguiló i Molins, notable militar montblanquí del segle XIX

Thursday, December 8, 2016

 

Encara que avui pugui resultar-nos estrany, la Vila Ducal ha donat al llarg dels segles un bon grup d'eminents militars. Entre aquests, destaca la figura del brigadier de cavalleria Joaquim Maria d'Aguiló i de Molins. El militar montblanquí amb la graduació més alta que mai ha tingut un convilatà i que va assolir les més altes condecoracions militars de l'Estat espanyol com les creus de San Fernando i d'Isabel la Catòlica  [1].

 

Joaquim Maria d’Aguiló i Molins va néixer a Montblanc el 28 de febrer de 1793, essent batejat a l’església de Santa Maria el dia 2 de març del mateix any [2]. El seu pare era el ric i notable hisendat montblanquí Francesc Xavier d’Aguiló i Marañosa. La seva mare, Gertrudis Molins i Josa, també formava part d’una de les famílies més destacades de la vila.

 

Fou el tercer fill d’una nissaga familar molt vinculada, de sempre, a l’ofici de les armes. El seu pare, Francesc Xavier d’Aguiló, va tenir un paper molt destacat en la Guerra del Francès. Per tant, Joaquim Maria devia empapar-se de molt jove de l’esperit militar i de les vivències d’aquells difícils anys.

 

Joaquim Maria d’Aguiló va servir com a oficial de l’arma de cavalleria, una de les més preuades i alhora temudes per l’exèrcit enemic. I, dins d’aquesta arma, en un dels cossos també més destacats: els coneguts com “dragons” de cavalleria" [3] i després els lanceros. En aquesta arma va anar ascendint fins arribar al grau de Brigadier (el que avui vindria a ser equiparable a un general de brigada). Va formar part del regiment Cavalleria de Catalunya i posteriorment del regiment de lanceros de España, del qual en va arribar a ser el comandant en cap entre 1845 i 1851.

 

Vestuari dels dragons del 7è regiment de llancers "Espanya"

 

 

De guerra en guerra

 

Aguiló va combatre de forma destacada en tots els escenaris bèl·lics que van afectar l'Estat espanyol entre 1809 i 1863, data del seu passi a la reserva.

 

La primera notícia relacionada amb el món de les armes que en tenim data de l’any 1809 quan amb només setze anys participa activament en la Guerra del Francès. Aquest any es va obrir el seu el seu expedient personal que es conserva a l'Arxiu Militar de Segovia on figura ja com a militar "noble" adscrit a l'arma de cavalleria [4]. Desconeixem en quin regiment de cavalleria va ingressar, però no fora gens inversemblant que hagués estat en el 1r d'Hússars de Catalunya que es va crear a Reus [5].

 

El 1823 va formar part de l’exèrcit espanyol que, a Jaén, va vèncer les tropes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a les batalles de Guardahortuna i Campillo de Arenas. Uns anys més tard el seu comportament en aquests combats seria reconegut pel Govern amb la concessió de la Creu de primera classe de l’Orde de San Fernando [6]. Val a dir que aquest fet va tenir lloc tot just un any després que els liberals constitucionalistes cremessin cal Guiló, la casa pairal,en revenja pel suport a la causa absolutista del seu germà i hereu, Francesc.

 

 Creu de primera classe de l'orde de San Fernando de primers del segle XIX similar a la concedida a Joaquim d'Aguiló el 1842.

 

El 1837 ostentava el grau de coronel i comandava un dels quadre esquadrons del regiment de llancers de la Guardia Reial de Cavalleria, que estava sota les ordres directes del brigadier Benigno de la Vega [7].

 

Aguiló devia ser una home amb una forta personalitat i durant molts anys va tenir la seva residència a Madrid [8]. Però durant la segona guerra carlina, a mitjans del segle XIX, Aguiló era a Catalunya combatent els revoltats. D’ell en tenim un episodi relacionat amb la vila de Valls que ens explica una mica com era el seu caràcter: “El miércoles, que era el dia de la Vírgen del Carmen, siendo mercado, vinieron como de costumbre, muchos forasteros, depositando los hortelanos sus frutos en la Plaza de l’Oli y calle de San Oleguer, mientras que, por otra parte, nadie podia cruzar el Patio y calle del Castillo a causa de los disparos que se hacian del cuartel. Verdaderamente todo parecia un sueño.Los sublevados tocaron a somaten desde la entrada de la tropa en la noche anterior hasta que se fueron. Desde el tejado, vi al famoso Chato de Alcover cómo daba de badasos a la campana mayor que se halla en la pequeña azotea que forma la cima del campanario. Este fué el hombre que nos hirió los oidos por tantas horas sin cesar, aunque a veces iba a relevarle alguno de los suyos, entre ellos un mancebo barbero de Valls llamado Anton del Boté, empleado en la barberia del señor Manuel, sita en la bajada de la Pescaderia.El tiroteo duró hasta las diez de la mañana, cuando se presentó con una columna el brigadier Aguiló, hijo de Montblanch, quien juró que si, al entrar en la población, le disparaban un tiro, la saquearia. En vista de la catástrofe que nos amenazaba, el pueblo intervino con los sublevados, quienes conociendo también que su posición no era muy lisonjera, se escaparon todos a la desbandada, yendo los más de la villa a esconderse a las huertas que baña el Francolí en nuestro término municipal [9]”.

 

Malgrat el que assenyala la crònica (redactada anys després), en aquells moments Aguiló gaudia en realitat del càrrec de tinent coronel del regiment de cavalleria Espanya. I al capdavant dels seus llancers va participar en múltiples accions de combat. Tenim una crònica d’un fet d’armes contra els carlins que va tenir lloc l’any 1845:“El coronel Aguiló que mandaba el regimiento caballería de España fue ayer noche atacado [7 de juliol] de repente por unos 50 rebeldes al dirijirse á esta capital [Barcelona], los cuales arrollados y dispersos por los valientes soldados de España, dejaron 7 muertos en el campo, un herido y cuatro prisioneros que serán juzgados por el consejo de guerra”. Gràcies a actuacions com aquesta “puede considerarse restablecida la tranquilidad publica en todos los puntos del Principado, porque rara es ya la partida de sublevados que merezca el nombre de tal, en razón á que la que ayer [16 de juliol] se dirigió á Valls fue rechazada por los destacamentos de tropa y carabineros que lo ocupan, coincidiendo al mismo tiempo la oportuna llegada del coronel Aguiló que los dispersó completamente, haciéndolos huir en diferentes direcciones [10]”.

 

La participació d’Aguiló en la segona guerra carlina (també coneguda com Guerra dels Matiners) li va suposar tot un seguit d’ascensos i de condecoracions. El 30 de març de 1846 el ministre d’Estat va concedir la Cruz de Comendador de la Real Orden Americana de Isabel la Católica als coronels Salvador Damato i Joaquim Maria Aguiló en recompensa de sus servicios [11]. I el 10 d’octubre del mateix any va ser ascendit al càrrec de brigadier i posat al capdavant del 7è regiment de lanceros de España [12], càrrec que continuava ocupant fins el 1851 [13].

 

Però Aguiló no només va dedicar-se a la carrera de les armes. També va passar per la carrera política, tot i que amb molt menys èxit que en la primera. El 1850-51 i 1857-58 va ser elegit com a diputat a les Corts espanyoles per la circumscripció de Tarragona, districte de Montblanc, on s’havia presentat en representació del partit Moderat [14].

 

Joaquim Aguiló, malgrat presentar-se políticament com a diputat per Montblanc, no s’estarà a la seva vila natal. Tot al contrari, mantindrà la seva residència a Madrid. El 1863 fins i tot es ven la casa familiar, que li havia tocar per herència, la casa cremada d’Aguiló, com era coneguda popularment [15] .Aquell mateix any 1863, amb 70 anys, passava a la reserva de l’exèrcit [16].

 

Cinc anys més tard, el 1868 se’l va autoritzar a tornar a casa, a residir a Catalunya [17]. I, segons l’historiador Salvador J. Rovira i Gómez va morir el 1870, molt probablement a Catalunya però tots els indicis semblen assenyalar que no pas a Montblanc [18].

 

 

 

 

Notes

 

[1]. Si exceptuem al general de divisió Lluís de Castellví i de Vilallonga, que de fet va néixer a Tarragona tot i formar part d'aquesta important família arrelada a Montblanc.

[2]. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Registre 6.85 Montblanc. Parròquia de Santa Maria la Major. Llibres de baptismes. Capsa 6. Els seus padrins de bateig van ser Joan de Josa, ciutadà honrat, i Engràcia Calbet i Aguiló, de Tarragona.

[3] Els dragons eren uns soldats molt polivalents ja que malgrat formar part de la cavalleria podien també combatre peu a terra si la situació ho requeria. Tot i això últim era molt mal vist: “Los dragones, no se han de valer del fuego sinó en las retiradas o pié a tierra o cuando los enemigos se han alejado, que los alcanza una bala y no una cuchillada. El sable es el arma de que mas han de usar, sus golpes no tienen número, ni fin, jamás faltan para cargar, para recibir, para ofender y para defenderse.” Marqués de la Mina, director general de Dragons.

[4] Archivo General Militar de Segovia. Índice de expedientes personales, vol. I, pàgina 58.

[5] Sobre aquest cal consultar Francesc Murillo. "Els regiments de cavalleria de nova creació de l’exèrcit de Catalunya. El cas del 1r. d’Hússars (1808)". A Carn! [en línia] núm. 12 (gener de 2010). Pàgines 9 a 14.

[6] Gaceta de Madrid. 17 de juliol de 1842, pàgina 1. “Por resolución de 11 del mismo mes [juliol] se ha servido S. A. conceder igual cruz [creu de primera classe de l’orde militar de San Fernando] al coronel graduado D. Joaquín María Aguiló, teniente coronel mayor del regimiento caballería de Cataluña, en premio del mérito distinguido que contrajo en las acciones de Guarda Ortuna y Campillo de Arenas, ocurridas en los días 25 y 28 de Julio de 1823”. Es tracta de la distinció més important que concedeix l'exèrcit espanyol.

[7] Tratado militar de España año de 1837, pàgina 60.

[8] Diario de avisos de Madrid. 6 de setembre de 1835, pàgina 1. El 6 de setembre de 1835 era el Jefe de dia de Madrid.

[9] La història de Valls. Extractes... pàg. 111.

[10] El Boletín del Ejército. Períodico militar oficial. 13 de juliol de 1845, pàgina 8.

[11] Archivo Histórico Nacional. Nombramiento de Comendador de la Orden de Isabel la Católica a Genaro Quesada, Coronel del Regimiento de Infantería de Zaragoza; Joaquín María Aguiló, Coronel del Regimiento de Caballería de España; Salvador Damato, Coronel de Infantería en situación de reemplazo; Bartolomé Benavides y Campuzano, Coronel Graduado y Teniente Coronel Mayor de Infantería de Zaragoza. ESTADO, 6333,Exp. 110.

[12] Actualment Brigada de cavalleria Castillejos II amb seu a Saragossa.

[13] Estado militar de España e Indias. Madrid, Imprenta nacional, 1851, pàgines 34 i 121.

[14] Es pot consultar a la web del Congrés dels Diputats, a l’apartat Índice histórico de diputados.

[15] ACCB. Fons notarial de Montblanc, Registre I.13.20, fol. 411-414v Josep Betran i Soler, procurador de Joaquim M. Aguiló i Molins, brigadier de l'exèrcit natural de Montblanc i resident a Madrid, ven a Jaume March Capdevila i Jaume March Martí, pare i fill fusters, el primer de Solivella i el fill de Montblanc, residents a Montblanc i a Josep Casals Bonet, propietari de Prades resident a Montblanc "toda aquella casa ruinosa conocida por casa quemada de Aguiló".

[16] “La España”, 9 de juliol de 1863, pàgina 3 i “La Época”, 18 d’agost de 1863, pàgina 2. Va demanar (i se li va concedir) quedar exempt de servei amb un sou de 32.000 rals.

[17] “La Esperanza”, 9 de juny de 1868, pàgina 3.

[18] La baixa noblesa de la Conca de Barberà a l’edat moderna. Pàgina 28. En desconeixem la data exacta i el lloc.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

Sobre mi

Diuen que si no es coneix el passat difícilment entendrem el present.

Tenen tota la raó. Perquè fins i tot coneixent el passat resulta molt difícil entendre algunes coses del present.

Segueix-me
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
Buscar per Tags
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • YouTube Basic Black

© 2023 by BI World. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now