Sobre l'ermita i els ermitans de Sant Joan de la Muntanya (Montblanc)

Saturday, September 8, 2018

 

L'ermita de Sant Joan és un dels llocs més emblemàtics per a tots/es els montblanquins/ines. Autèntica talaia que vigila el dia a dia quotidià de la Vila Ducal i de bona part de la Conca «estricta», l'ermita i les seves rodalies són centre i font de llegendes, de costums i tradicions que han anat passant de boca en boca i de generació en generació.

 

Amb tot, l'ermita des de la seva creació ha patit daltabaixos importants. Les èpoques de prosperitat han anat seguides d'etapes d'abandonament i de ruïna total.

 

Això ha fet que moltes de les dades que podríem tenir sobre el dia a dia dels ermitans i la gestió de l'ermita s'hagin perdut irremeiablement o bé apareguin de forma molt escadussera, esparsa i fragmentària.

 

Afortunadament, hem tingut la sort de localitzar algunes dades que ens poden ajudar a construir una mica més el coneixement que tenim sobre el lloc i la gent que hi residia, els ermitans.

 

Algunes dades històriques sobre l'ermita

 

Una tradició montblanquina molt antiga diu que l'ermita de Sant Joan podria estar relacionada amb el llegendari poble de Miravet. Una població altmedieval «desapareguda» que se suposa ubicada en aquella zona i de la qual no s'ha fet cap estudi històric seriós ni s'hi han fet excavacions arqueològiques. 

 

El cert és que la devoció que a Montblanc es té per la figura de Sant Joan data de molt antic. Ja al tercer quart del segle XIV es documenta l'existència a la Vila d'una confraria posada sota l'advocació d'aquest sant que agrupava els fusters i els picapedrers, i que tenia la seva capella i altar a l'església de Sant Miquel. En determinades èpoques la devoció pel sant va ser especialment remarcable. El 1683, per exemple, els cònsols de la vila (l'equivalent als actuals regidors) van proposar fer una processó fins a Sant Joan per implorar la pluja. 

 

El 1412 (segons va deixar escrit l'erudit Antoni Palau i Dulcet) tenim les primeres notícies de l'existència de l'ermita de Sant Joan. Un segon autor, Lluís Domènech i Montaner, afirma que el 1424 el rei Alfons V va concedir unes rendes a Elionor d'Urgell, mercès a les quals aquesta es va poder retirar «madura i soltera» a un lloc situat a mig camí entre de Poblet i de Montblanc (o sigui, Sant Joan).

 

Segueix dient Domènech: Catequitzada pel cèlebre asceta d'aquell monestir fra Pere Marginet i el predicador fra Pere Cerdan, féu construir una ermita dedicada a Sant Joan i allí feu vida penitent, acompanyada d'unes pobres serventes que l'hi volgueren seguir... Allà li escrivia la reina Maria, assabentada de la santa vida que portava, anys 1427 i 1428, recomanant-se a les seves oracions i desitjan parlar-li. I allà morí Elionor d'Aragó, l'any 1430, de pesta, deixant record de santedat i essent venerat el seu cadàver a la capella dels evangelistes del monestir de Poblet, on els seus avant passats tenien la seva tomba.

 

Les afirmacions de Domènech han portat controversia i, de fet, no acaben de lligar amb la documentació històrica. Tot sembla indicar que l'existència de l'ermita és força anterior i que Elionor d'Urgell (la Nialó montblanquina) en realitat simplement va millorar les construccions que ja hi havia.

 

L'ermita va perdurar malgrat la mort de la seva "fundadora" el 1430. Al llarg dels anys van apareixent dades i més dades documentals. El 1472 un monjo de Poblet va demanar autorització als seus superiors per guarir-se d'un "mal de ventre" fent estada a Sant Joan. El 1536 els «procuradors» de l'ermita (el que avui vindrien a ser l'associació dels Ermitans) encarreguen la construcció d'una nova campana. El 1783 l'ajuntament encarrega al regidor Agustí Pedrol i al diputat Francesc Sabater perquè s'informin sobre els convilatans que planten horta en terres del comú perquè paguin una contribució i que aquesta es destini a l'arranjament de l'ermita de sant Joan «que tanto lo necesita» i encarreguen als mateixos perquè es cuidin de les obres necessàries. El 1789 l'ajuntament acorda fer obres per recuperar l'ermita, ja que està tan derruïda que el juny de 1788 l'arquebisbe havia decretat la supressió de la celebració de misses. El 1792 es va reformar la capella, l'edifici i els accessos per poder-hi celebrar «decentment» la missa. Un permís que l'Arquebisbe va concedir el 6 de juny de 1794. Amb tot, les condicions de l'ermita a començaments del segle XIX eren encara deplorables.

 

La Guerra del Francès i les guerres carlines del segle XIX van deixar una marca important sobre les construccions i els espais de la zona. L'ermita es va haver d'abandonar llargues temporades i per les seves proximitats van sovintejar-hi carlins i bandolers. Així, per exemple, l'agost de 1867 va haver-hi forts combats a la zona entre una columna militar provinent de Montblanc i una nombrosa partida de «sublevats» que s'estaven en aquells indrets. Aquest darrers van patir nombroses baixes i van haver de fugir en direcció a Lilla i Vilaverd.

 

La titularitat de l'ermita (i de les terres del voltant) ha estat ocasionalment fruit de conflictes entre l'Ajuntament i la Parròquia (antigament la Comunitat de Preveres i el Plebà). L'any 1845 l'Ajuntament, acollint-se als decrets desamortitzadors de l'època, va reclamar a l'Estat la cessió de la titularitat de l'ermita. En realitat, però, el que interessava el consistori era sobretot les terres de l'ermita i especialment els possibles drets que aquesta pogués tenir sobre els camps i els boscos del seu entorn. L'ajuntament volia consolidar els seus drets sobre els terrenys comunals dels Plans de Sant Joan, degut a l'elevat interès socials que tenien aquelles explotacions agrícoles i forestals. 

 

I sembla que se'n va sortir (o com a mínim parcialment), perquè l'any 1853 trobem el consistori creant una comissió municipal encarregada del manteniment de l'edifici i (sobretot) de vetllar per recollir informació i documentació sobre els drets que pogués tenir l'ermita sobre les terres properes o sobre aquells elements que «se ha extraviado de dicha ermita y se halle existente en algun paraje». 

 

La sensibilitat municipal cap a l'ermita i l'indret en general, però, ha estat molt canviant al llarg dels temps. De la mateixa manera que en ocasions era l'ajuntament qui impulsava la recuperació de l'ermita, en d'altres era la parròquia o «gent d'església». I en tenim una bona mostra d'aquest darrer cas els anys 1903 a 1906, quan un grup de religiosos i seglars de la vila, sota el paraigües dels «Obrers de l'ermita» (una comissió municipal però vinculada amb la parròquia de Sant Miquel) van impulsar la recuperació de l'ermita (que estava enrunada) i del seu entorn. Hi van col·laborar, també s'ha de dir, entitats de l'època tan significatives com l'Associació Catalanista.

 

Finalment l'ermita va entrar en el paquet d'intercanvis d'immobles entre l'ajuntament i l'Arquebisbat de Tarragona que va tenir lloc els anys 1953-1954. L'Ajuntament va cedir a l'Arquebisbat la titularitat de l'edifici de La Mercè; i a la inversa, l'Arquebisbat, en compensació, va cedir a l'Ajuntament l'antic hospital de Santa Magdalena, les ermites de Sant Joan i Sant Josep (i els terrenys annexes) i el mas de la Pasquala (i evidentment els terrenys que l'acompanyaven!).

 

La resta, és història ja coneguda i escrita.  

 

Sobre els ermitans

 

De la figura dels ermitans ben poca cosa s'ha escrit fins al moment. D'entrada la seva era una figura de consens entre l'autoritat civil i la religiosa, ja que el nomenava l'ajuntament de la vila, però el ratificava l'Arquebisbe de Tarragona (procediment que se seguia per elegir la majoria d'ermitans de la nostra demarcació) .

 

Sabem també que portaven una vida dura i difícil. Que les rendes de que gaudien eren pràcticament inexistents i que només disposaven d'una petita explotació agrària, a tocar de l'ermita, on conreaven els productes més bàsics (cereals, vinya, olivers...) No sabem amb detall quines i quantes eren les terres que conreaven, però hom suposa que no devien passar d'un parell de jornals.

 

Ramon Cantó diu, referint-se a aquestes terres: «pobre és aquest terreno faltat tant d'aigua per raó de sa elevació i sols en los anys de bones pluges se pot collir alguna partida de gra i poques verdures aprofitant la poca aigua de la font; de manera que si no fos la caritat dels veïns de la vila en socórrer cada diumenge o principal festivitat a l'ermità en son pas per les cases de Montblanc difícilment podria sostenir-se».

 

I és que la pobresa material en què vivien els ermitans els obligava a haver de demanar almoina per les cases del poble, sobretot durant les celebracions més importants de l'any. I entre aquestes, especialment, durant la Festa Major. 

 

La figura de l'ermità era especialment identificable per als veïns. En les grans ocasions portava a sobre una capa llarga fins a mitja cama (o «gambet») de panyo negre i a les mans un gaiato. Igual com també feien, entre d'altres, els membres dels grups folklòrics del poble (geganters, bastoners...), l'ermità anava passant per les cases a l'hora de dinar demanant «la voluntat» dels convilatans en forma d'almoina.

 

Per altra part, els ermitans de Sant Joan acostumaven a participar en les celebracions religioses de Montblanc. Així, s'assenyala que tenien l'obligació d'assistir a les processons generals (que acostumaven a tancar) i als oficis solemnes, especialment als de les grans diades (corpus, setmana santa, festa major...)

 

Però no només a Montblanc, hem esbrinat que els ermitans de Sant Joan tenien també una participació destacada en les celebracions religioses del poble de Rojals.

 

Un cop a l'any els responsables de les esglésies de la demarcació havien de desplaçar-se a Tarragona a buscar els «Sants Olis». És a dir, els olis beneïts que s'utilitzaven en els diferents rituals de l'església catòlica (sagraments, unció dels malalts, etc).

 

L'ermità de Sant Joan, segurament aprofitant que hi anava a recollir els que utilitzava a l'ermita, s'encarregava també de portar els de la parròquia de Rojals.

 

Durant com a mínim els segles XVIII i XIX l'ermità de Sant Joan es desplaçava fins a Rojals cada any el dia del Dimecres de Cendra per recollir el que es coneixia en aquella època com la "tripartita", el recipient dels Sants Olis. Un cop el tenia, anava fins a Tarragona a buscar els olis que l'arquebisbe havia beneït i després, el Divendres Sant a la tarda, tornava a ser a Rojals. La parròquia li abonava per aquesta feina un total de 3 pessetes.

 

Aquests diners que rebia l'ermità, la parròquia de Rojals els obtenia dels beneficis de la gestió d'una part del bosc del seu terme coneguda popularment com el «bosc de l'Església».

 

Però no acabava aquí la col·laboració de l'ermità amb la parròquia de Rojals. Cada any, per la Festa Major del poble, era l'encarregat de portar la Creu parroquial i de "donar encens" durant la missa solemne. En aquesta ocasió la bonificació que rebia era simplement un bon dinar a l'abadia del poble.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

Sobre mi

Diuen que si no es coneix el passat difícilment entendrem el present.

Tenen tota la raó. Perquè fins i tot coneixent el passat resulta molt difícil entendre algunes coses del present.

Segueix-me
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
Buscar per Tags
  • Facebook Basic Black
  • Twitter Basic Black
  • YouTube Basic Black

© 2023 by BI World. Proudly created with Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now