Sobre Pere Renovau, darrer veguer de Montblanc
Renovau, Pere. Veguer de Montblanc (1716), addicte a Felip V. Fou alcalde major de la vila (desembre de 1718) títol que comportava el de tinent de Corregidor i substituïa les funcions dels anteriors batlles i veguers (GRAU-BADIA, 2008, p.197).
Escut de cavaller de Pere Renovau (1727)
La figura de Pere Renovau, el darrer veguer de Montblanc, ha passat gairebé desapercebuda per als estudiosos. No s'ha publicat pràcticament res sobre la seva biografia personal llevat de les breus línies que li vaig dedicar en el llibre Els homes de Felip V a la Conca de Barberà. De llavors ençà he anat aplegant notes esparses per aquí i per allà que ajuden a bastir un esboç de la seva figura.
D'entrada Renovau no estava predestinat a ser el darrer veguer de Montblanc. Si tot hagués anat com estava previst, aquest títol l'haguera obtingut molt probablement el targarí Joan Escursa. Però la història té aquestes coses i l'entrada dels miquelets a Montblanc la matinada del dia de Sant Jordi de 1714 va capgirar les previsions (recordem que la guerra encara era viva en aquells moments). Els homes d'Antoni Vidal, perseguits de prop per les tropes borbòniques, no van dubtar en passar per les armes (entre d'altres) el veguer en actiu, malgrat els precs en contra de les autoritats locals (sobretot perquè temíen, encertadament, que comportaria greus represalies).
Dit i fet, després de cremar Montblanc (i de propina la Guàrdia dels Prats), les autoritats borbòniques van haver de nomenar nou veguer. I l'escollit fou Pere Renovau.
Renovau tenia les dues qualitats necessàries per gaudir del títol: en primer lloc era un home de provada fidelitat a Felip V. I en segon lloc, però també important, era un home d'acció (requisit molt necessari en uns temps com aquells). Renovau era un home d'armes en actiu, un capità de dragons del regiment anomenat Tarragona o de Grimau (nom del seu general, Josep Grimau).
L'expedient del seu nomenament destaca que "en estas últimas alteraciones y guerras ha mantenido su notoria fidelidad a su majestad por lo que abandonó su casa y se halla sirviendo a su majestad de capitán de dragones en el regimiento de Grimau, habiéndose portado en las ocasiones y reencuentros que se han ofrecido con los enemigos con el celo y amor que consta a los generales y ministros de su majestad...”
Renovau, com molts altres càrrecs intermitjos de l'administració borbònica, havia recorregut al nou Govern del Principat en demanda de càrrecs i prebendes amb què guanyar-se la vida.
El setembre de 1716, veient que el càrrec de veguer havia de durar-li poc ("que se ha de extinguir por la Nueva Planta", deia en la seva petició), demanava al Capità General de Catalunya la plaça de batlle d'aigües i administrador dels molins de Barcelona.
Curiosament, un dels molts altres que van demanar aquesta plaça va ser Jeroni Esteva Oliver, el tinent de corregidor nomenat per a la vila l'any 1732.
A la plaça d'escrivà de registre que en aquell moment també es concedien va optar un montblanquí fins avui desconegut: Francesc Figueroa. Segons explica en el seu "currículum", l'any 1705 es trobava a Vilabetran, a casa del seu oncle l'arxiprest de la vila. Pel seu interès exposem la narració dels fets que fa aquest desconegut botifler montblanquí: "y no haviendose podido retirar a la plaza de Rosas por hallarse enfermo, padeció con su tio y demás parientes los mayores ultrajes de los miqueletes y sediciosos que los saquearon dos veces y echaron de la casa de dignidad de Arcipreste. Que haviendoles mandado el comandante de los miqueletes que dicho arcipreste se presentase ante el canciller de Barcelona, se pasaron no con poco riesgo de las vidas a la plaza de Rosas, donde padecieron la escasez de víveres que todos por el bloqueo que le pusieron los sediciosos. Que en la salida que mandó hacer el Gobernador de dicha plaza para buscar abastecimientos salió puntual el suplicante y fue preso de los migueletes que maniatado le llevaron a Monjuic, de donde tuvo forma de escaparse y se introdujo otras veces en dicha plaza de Rosas en que se mantuvo hasta el año de 1706 que se incorporó con su tío el Arcipreste en las Reales Tropas de su Majestad y vino de esta Corte donde murió su tío dejándole cuatro parientes pobres a sus expensas. Y que su madre padeció en dicha villa de Montblanch muchos malos tratamientos y prisión con que acabó su vida".
El 28 de febrer de 1727 el rei Felip V li va agraïr els serveis prestats a la Corona ratificant a ell i als seus hereus la concessió del títol nobiliari de "cavaller" i dotant-lo amb el seu escut d'armes corresponent.
Va ser armat cavaller pel corregidor de Girona, el baró de Huart, el 23 de novembre de 1726.
Val a dir que la concessió d'un títol així no era pas senzilla i l'agraciat havia de tenir una mèrits més que considerables. Per donar una idea de la complexitat que tenia poder gaudir d'un títol de "cavaller" dir que l'expedient per a la seva concessió es va aprovar l'any 1723, quatre anys abans de la concessió efectiva, i va haver de passar per les més altes instàncies administratives de la Corona (Consell de Cambra, Reial Audiència...)
