El pas (no gaire agradable) del Baró de Maldà per la Conca de Barberà (1794)

Les cròniques de Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 10 de juliol de 1746-15 de febrer de 1819), conegut popularment pel "baró de Maldà", sobre els seus viatges arreu del país constitueixen un material de primera mà sobre com eren els pobles del nostre país durant la segona meitat del segle XVIII i primer quart del XIX.

A finals de setembre de 1794 va passar per la Conca de Barberà, procedent del seu castell familiar a Maldà, de camí cap a Tarragona. Del seu trànsit per la Conca ens va llegar una descripció molt personal sobre els pobles i especialment les comunicacions viàries. Del que va escriure es desprèn que no li va agradar massa el que va veure i es mostra especialment crític amb l'estat de les vies de comunicació.

Tinguem en compte, però, que el baró devia estar de força mal humor. S'havia llevat molt aviat (el viatge era llarg) i els camins per on va passar el seu carruatge devien ser força precaris per al seu refinat gust personal. Més acostumat a les comoditats de la capital barcelonina que a la rústica vida cotidiana del món rural català.

Però deixem que parli el baró:

«Dia 21 de setembre, Sant Mateu Apòstol y Evangelista, destinat per la surtida de Maldà a Tarragona.

Ha amanescut serè, havent-nos despertat a 4 hores.

Llestos de misas en la parròquia de Maldà, per ser diumenge y eixir de la primera obligació, luego de pres después chocolate, hem escapats de Maldà, acompanyats del Sañó Batlle y ab lo Ramon Gaya al devant y altre del castell tirant escopetadas aquí i allà gastant pólvora en salvas, com a despido del sinyó y de tota sa comitiva, caminant un tros a peu fins a la carretera, baix a Maldà, de direcció a ponent, cap a les montanyas, azià als pobles de la Espluga Calva, Omells, Omellons, etc. [...]

Luego después, per allí ya hem vist a la montanya alta de Nostra Senyora del Tallat, fins a pasar per casi a la vora, a tres horas que distàbam de Maldà, entrant a la Conca de Barberà ab tant sutragot y saltar dintre del cotxe com una pilota, a no prevenir-lo después, en la baixada prou alta y pendent de la vora del Tallat, sent tot aquell camí berrugas, rocas y enrocats fins a Solivella.

Y més allà nos descondernàban [fer marxar els ossos de lloc] de mala manera los sutragots, que no hi havia consol, fugint lo coxí de l'asiento y ab perill de donar-nos uns a altres algun cop de cap, a no asegurar-nos bé. Y a ratos nos hen anàbam a orsa, per lo decantat que anaba el cotxe. Y a no ser lo Francesch cotxero, lo de més fama de Barcelona, que guiava les mulas, lo altre anomenat Joseph donaba un daltabaix cerca de Solivella.

Passàrem per dit poble. Y, ¿què diré de aquell campanar tant grufullut?, a no ser que diga que semblaba son ventre abultat y humanitat grosa de Mosèn Pau Batlle, mestre de minyons de Maldà.

Lo gran castell dels senyors de Casa Vilalba semblava lo castell del Encantats.

Castell de Solivella a finals del segle XIX.

Hem prosguit ab los mateixos treballots lo camí de baxada y hem arribat a l'hostal de la Marieta. Y, no trobant-i al Jaume Fontanals, que cuidaba del "victo racio", [els àpats] no havent-i allí cap dona, que, naturalment, serian a misa, sent només que onse horas, per arribar a la vila de Montblanch, proseguírem, fins a quedar-nos allí a dinar, portant-nos casi tot lo "victor racio".

Passàrem, mitja hora de dexat lo Hostal, solitari llavors, de la Marieta, per un poble petit nomenat la Guàrdia [dels Prats]. I mitja hora después, luego de descuberts un quart de hora antes a la vila de Montblanch, hi entrarem luego de pasats per un pontet [el Pont Vell] que pasava una poca de aigua.

Y aquell empedrat feia tremolar de alló bé lo coche, removent-nos a totes las tripas ¡Per vida del rey de copas!

Centre Excursionista de Catalunya. Imatge del Pont Vell de Montblanc a finals del segle XIX

Així mateix, dret dintre, al primer carrer de la vila, fins a girar a l'esquerra, voltant-la per la part de fora, veyent-se a la parròquia [església de Santa Maria] per detràs y faltant-li campanar. Dos campanas y una xica circuhian en finestrals las parets de la iglesia, ab un campaneret diminut sobre què n'i havia una o dos.

A l'últim de la vila, contigua a una plasa, iglésia y convent de Sant Francesch, baxarem a un prou bon hostal [casa Masalles, al costat del portal], esperant-nos allí lo Jaume Fontanals, qual me digué que en la iglesia de Sant Francesch quedaba Nostre Amo patent (alabat sia sempre), per motiu de las presents rogativas. Per consegüent, no dexí ab los noys de entrar-hi per fer la deguda adoració y oració a Christo Senyor Nostre Sacramentat (alabat sia sempre). Sent un temple bastant capaz, ben treballat que és de escultura y dorat, ab primorosas imatges de bulto, tot aquell retaula major. Y la capella, fonda, y retaula de Sant Antoni de Pàdua, situat a mitja iglésia, a la part esquerra.

Des de la dita nos hem tornat a l'hostal. Y poch rato después hem dinat ab prou apetit (a Déu gràcias), ab la intenció de acabar la jornada de la tarde en la vila de Valls.

Sent de tres horas y ser lo més del camí dolent, que havíam de pasar, nos hem enllestits de tot y, entrats al coche, hem eixit de Montblanch a un quart de tres.

Si mal ho hem pasat al matí, pitjor ha estat en la tarde, passant lo coche sobre rocas ya antes de pasar per la vora del poble de Vilavert que, a no assegurar-se bé lo cotxero en lo pescante, ell, cotxe, mulas y nosaltres, nos hi escalabràbam tots, a trabucar el coche.

Seguint lo sutrach contínuo, alts y baxos fins al lloc de Picamuxons, passàrem per lo de Vilavert a un quart de quatre. Y no'ls hem dit res a aquella gent de la arpa, que'ns haguéran, en bona fe, apedregat. Per consegüent, hem pasat sens dir-lus res. Lo poble és rònach y las campanas, dos o tres que hi ha en la fachada de la iglésia, no tenint campanar, sèmblan los aparadors de argenter.

Dexats a Vilavert hem topat ab montanyas, ficant-nos per entremig de ellas y de espadadas, donant algunas símils a las de Montserrat. Luego hem vist per allí, havent-hi aigua corrent al fondo, a algun molí paperer. Y luego después, donant la volta, voi amagat entre montañas, al lloch y parròquia de la Riba, ab campanar blanch, nou de poch ha: ochavat, ab quatre finestrals y una o més campanas, ab petita cúpula curioseta sobre, ab campanetas de rellotge.»

Rafael d'Amat, Baró de Malda. Viatge a Maldà i anada a Montserrat, a cura de Margarida Aritzeta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1986, pàgs. 82-86.