L'enterrament de Josep Pedrol a l'ermita de Sant Joan (1816)
L'ermita de Sant Joan és un dels espais més estimats pels montblanquins. Al llarg dels segles ha patit llargs períodes d'abandonament. Si fa o no fa com gairebé totes les ermites. Però la de Sant Joan especialment, a causa sobretot de la seva llunyania a la vila i del seu costerut accés. Aquest períodes, habitualment, han estat seguits per moments de reconstrucció i de gran brillantor fruit de la devoció que per aquestes ermites han tingut secularment els montblanquins.
Campanya de la publicació L'Espitllera per recuperar l'ermita de Sant Joan (1984)
D'aquest sentiment d'estima per les ermites i el seu entorn n'hem tenir exemples molt destacats. Jo voldria destacar, en primera persona, la figura del Jaume Civit Solé, veí de casa dels pares, i la gran (i desinteressada) feinada que va fer durant dècades per la recuperació i conservació de l'ermita de Sant Josep.
Ara bé, el cas de Josep Pedrol Torruella, alies "escarrabina" és extrem. No entrarem en detalls sobre la seva biografia, sinó que ens centrarem, volgudament, en el fet de la seva defunció i singular enterrament.
Tots els qui un cop a altra heu anat a l'ermita de Sant Joan haureu vist la seva tomba als peus de l'altar de la capella de l'ermita.
Perquè Josep Pedrol va fer una petició certament insòlita: ser enterrat a l'ermita de Sant Joan.
Els enterraments en ermites no eren, en aquells temps, cosa estranya. I en algunes fins i tot era un fet habitual. Com per exemple a la de Santa Anna de Prenafeta (coneguda tradicionalment com Santa Anna de Montornès), que acollia els difuns de Prenafeta. Però enterrar-se a Sant Joan era cosa insòlita.
Allí va morir la seva fundadora, Elionor d'Urgell, el 28 de maig de 1430. Tot i que va ser enterrada al proper monestir de Santa Maria de Poblet.
Per tant, la voluntat de Josep Pedrol de ser enterrat a l'ermita de Sant Joan era un fet pràcticament sense precedents.
Per quin motiu Josep Pedrol podria haver volgut que les seves despulles restessin per sempre més a l'ermita de Sant Joan?
El fet de voler-hi ser enterrat reflectia la seva voluntat expressada al testament. Per tant, Pedrol havia de ser una persona estretament vinculada a l'ermita. I les persones més estretament vinculades a aquests edificis acostumaven a ser els ermitans o els eremites. Però val a dir també que trobem cassos d'ermitans enterrats a les seves respectives poblacions. Com Ramon Romeu, ermità de Santa Anna de Montornès, lloc on va morir. Enterrat a Barberà de la Conca l'any 1808.
Podria haver estat Josep Pedrol ermità de sant Joan? Ara mateix no ho sabem.
Però si que sabem que a la mateixa època, al voltant de la Guerra del Francès, hi havia ermitans a les ermites de Montblanc i rodalies. Sabem que el 1810 a la de Sant Josep, per exemple, hi vivia Sebastià Pont, mestre de cases. I a la de la Mare de Déu dels Prats (a la Guardia dels Prats) un tal Pau Amill. I que el 1820 Bonaventura Riba, sabater, era l'ermità de Santa Anna de Montornès. Aquest darrer any l'Ajuntament de Montblanc va nomenar Tomàs Berga i Francesc Cendrós com a "Obrers de Sant Joan" perquè cuidessin de la conservació de l'ermita.
També en aquesta mateixa època, els successius ajuntaments montblanquins, en subhastar anualment el dret a cobrar l'impost conegut com a terratges dels avagants de la vila (les terres comunals) cuidaven de fer constar en la tabba de la subhasta que l'ermità de sant Joan estava exempt de pagar els terratges corresponents a les dues primeres quarteres de terra dels avagants a les que tenia dret a treballar i les que passin d'aquesta quantitat ja pagaven terratge.
Però la hipòtesi que Josep Pedrol Torroella fos l'ermità de Sant Joan és molt dubtosa.
Entre d'altres coses perquè, tot i constar com a "pagès", devia tenir un patrimoni econòmic considerable. O com a mínim el suficient perquè el 1800 fos designat regidor cinquè de l'Ajuntament de Montblanc.
I quatre anys més tard, ja sense càrrecs municipals, fos l'arrendatari de les terres que el Comú (l'Ajuntament) tenia al voltant de les muralles de la vila. O que l'any següent, amb el seu germà Bonaventura, fossin els avaladors del ric comerciant local Ramon Alfonso (de cal Portuguès), quan aquest va aconseguir el contracte de lloguer dels drets que tenia el monestir de Poblet sobre els delmes dels pobles de la baronia monàstica de Prenafeta. I podríem seguir...
Per tant, Pedrol era un home amb una posició econòmica i social important.
Per tant, el perquè de l'elecció de Sant Joan com a lloc del seu enterrament és ara mateix una incognita molt difícil d'aclarir.
Com difícil va ser complir la seva última voluntat. I per moltes causes. En primer lloc el transport del seu cadàver fins a l'ermita ja va ser complicat de per si. El taüt hagué de ser cercolat, talment com si hagués estat una bota, per evitar sorpreses desagradables durant el transport. I posteriorment col·locat sobre una bèstia de càrrega.
Obtenir els permisos necessaris per ser enterrat l'ermita va ser el segon gran maldecap dels organitzadors de la cerimònia d'enterrament. Fins al punt que hagueren de recórrer a l'arquebisbat per obtenir aquest permís.
El 16 de gener de 1816 l'arquebisbat comunicà al Plebà de la vila que autoritzava l'enterrament del Josep Pedrol a l'ermita de Sant Joan.
Vista l'autorització, la Comunitat de Preveres de l'església de Santa Maria va decidir complir la voluntat del finat. Aquest, segons sembla, havia demanat que el seu cadàver fos acompanyat per un total de 12 religiosos en la cerimònia d'enterrament. Com que en aquells moments la Comunitat i el plebà no arribaven a aquesta quantitat, resolgueren que, per complir la voluntat de Pedrol (que devia estar convenientment dotada des del punt de vista econòmic), es convidessin dos frares dels monestirs de la vila per assolir el total establert.
I efectivament, el dia 7 de febrer de 1816 "tragueren dit cadàver de la Igl[esi]a de St. Francesch ahont estava dipositat, se incorporà de ell lo Sr. Plebà, i havent-li resat algunes preces, se retirà dit Sr. Plebà i los homens que'l portaven continuaren son viatge fins a St. Joan, seguint-los molts parents i altra gent. Los individuos de la Rt. Comt. també feren cap a dita ermita; i allí cantaren tres misses solemnes, ab diaques i vestits bons, com ho havia demanat son hereu. No assistí ningún frare, sinó que enlloc dels dos que faltaven per a complir lo número de dotze los mateixos hereus convidaren a dos capellans que no eren de Corpore Comunitatis."
Comments