Noves dades sobre la destrucció del primitiu portal de Sant Antoni de Montblanc

És opinió generalitzada que els portals del recinte emmurallat de Montblanc que permetien el pas per la vila de l'antic Camí (o carretera) Reial, els de Sant Francesc i Sant Antoni, van ser enderrocats a mitjans del segle XIX per facilitar el trànsit dels enormes carros de transport de l'època. A finals del segle XX el portal de Sant Antoni fou construït de nou, fantasiejant sobre com devia ser a l'època medieval i moderna. I, a començaments del segle XXI, el consistori ha construït de nou el de Sant Francesc, portant a terme un exercici de megalomania constructiva novament fantasiosa.

El recinte emmurallat de Montblanc va començar a aixecar-se a partir de mitjans segle XIV per ampliar el perímetre de seguretat de la població. El desenvolupament de la trama urbana de Montblanc durant els segles XIII i primera meitat del XIV va fer que el primitiu reinte murat de la vila, exitent al voltant del Pla de Santa Bàrbara, hagués quedat absolutament sobrepassat. I les parts més sensibles de la població, la molt comercial Vila nova del Mercadal, l'església de Sant Miquel, el palau del Castlà, l'església-hospital de Sant Marçal o el barri comercial i senyorial que es desenvolupà al voltant del carrer de Sant Josep i carrer de Baix estiguessin absolutament indefensos.

Per tant, es va optar per crear un enorme recinte emmurallat amb quatre portals principals, a semblança dels antics campaments romans. No en devades l'arquitecte director de les obres fou un prestigiós cavaller santjoanista, fra Guillem de Guimerà, comanador de la comanda hospitalera de Barberà de la Conca i home de confiança del Rei.

Els dos portals principals eren els del nord i sud. Ambdós sobre el camí reial de Tarragona a Lleida al seu pas per Montblanc cercant creuar el riu Francolí a través del Pont Vell.

Avui noves dades històriques obliguen a replantejar totalment la cronologia de la destrucció del portal de Sant Antoni i endarrerir la seva destrucció de mitjans del segle XIX a, com a mínim, mitjans o finals del segle XVIII.

A primers del segle XIX una de les cases més destacades que hi havia a la placeta de "l'Arraval", com és coneguda pels montblanquins, era la del reconegut serraller, rellotger i fabricant d'armes Agustí Pomés. La seva casa familiar i obrador, precisament, limitava amb el portal de Sant Antoni.

Portal de Sant Antoni amb l'espai que ocupava l'antiga casa d'Agustí Pomés. Imatge: Oficina de Turisme de l'Ajuntament de Montblanc.

Agustí Pomés va ser, a la seva època, una persona important a Montblanc. I això degué fer que, a finals del segle XVIII, es veiés amb cor de bastir la seva casa i obrador en un espai municipal (el vall exterior de la muralla) sense les degudes autoritzacions municipals (1). Això li va ocasionar un important contencións amb l'Ajuntament que no va anar gens bé per al nostra protagonista. Però no era l'únic que s'havia fet la casa on no tocava. El seu veí, el Josep Serret, havia fet el mateix.

L'origen d'aquest enrenou va tenir lloc l'any 1790 quan el boter Josep Barrot, emparant-se en un acord de l'Alcalde Major, va rebre d'aquest funcionari de l'Estat els terrenys del vall de les muralles que hi havia entre el portal de Sant Antoni i la torre del Cinc Cantons. Evidentment l'Ajuntament s'hi va oposar. No per res, sinó perquè no va ser ell qui va fer la venda i, per tant, no va ingressar els deguts diners, a més de sentar un perillós precedent de cara a la resta dels terresnys municipals. L'Ajuntament va recórrer judicialment aquella decisió de l'Alcalde Major i la va aconseguir guanyar.

L'any 1805 Ajuntament i propietaris van regularitzar aquella situació anòmala. Més que res perquè Barrot ja havia traspassat les finques i en aquestes s'hi havien aixecat cases.

L'Ajuntament del moment va adjudicar a Agustí Pomés i al seu veí, a perpetuïtat (els va establir emfitèuticament), els terrenys sobre els que s'aixecaven les seves cases (2). A canvi, el consistori va cobrar unes bones lliures (que molta falta feien a l'erari municipal) i s'assegurava també el pagament d'uns petits censos anuals.

En el document d'establiment s'assenyalen els límits de la casa del Pomés. I és aquesta delimitació perimetral, la que ens aporta la informació bàsica per a aquest article. Segons el document d'establiment, la casa d'Agustí Pomés ("que el mismo Pomés posee"), limitava per "levante" (est) amb la de Josep Serret; per "mediodia" (sud), amb la muralla; per "cierzo" (nord), amb la placeta de l'Arraval i el camí reial; i per poniente (oest), "CON LA CALLE EN QUE ANTES EXISTIA EL PORTAL NOMBRADO DE SAN ANTONIO".

Queda clar doncs que en aquell moment (1805), el portal ja no existia. Ara queda la feina de cercar en quin moment fou enderrocat. Tot i que, de fet, el moment precís en què va tenir lloc l'enderroc no és tampoc tant important.

La història del recinte emmurallat de Montblanc, com la de bona part de la història local de la vila, es deu a erudits fortament impressionats per la informació que proporcionen alguns pergamins medievals i protocols notarials posteriors. Quals arbres que tapen el bosc, aquests documents puntuals han emmascarat els veritables moviments de fons: el desenvolupament urbanístic de la vila. Que els historiadors no hem entomat seriosament.

A partir d'aquí, com deia, potser no és tan important conèixer la data exacta de la seva demolició com el moment històric en què tenir lloc i les causes que van ocasionar la seva eliminació.

Al segle XVIII Montblanc va viure el primer gran boom urbanístic de l'època moderna. Semblant, o fins i tot superior, als que van tenir lloc al segle XIX (a partir de 1863 amb l'arrivada del ferrocarril, i a partir de 1880 amb la construcció de la "carrereta transversal" i el pont nou). Va tenir lloc aproximadament entre 1756 i 1770 i va afectar la zona del Pla de Santa Bàrbara (carrers Estudis i Solans), a més de les torres, els valls i fossats que envoltaven la vila.

I perquè? Sense entrar-hi a fons, una explicació senzilla seria que l'ajuntament necessitava diners per bastir uns nous magatzems de gra (pallol) i pagar deutes.

Els estudis històrics, un cop i un altre, han anat transmetent repetitivament i de forma exclusiva la "privatització" de les torres de l'any 1760-61 i 1776-79 i han descuidat totalment la part potencialment més remarcable: el que va significar la privatització dels "avagants" municipals de l'interior de Montblanc i dels fossats i valls exteriors de les muralles. Terrenys sobre els quals, primer, es van aixecar horts (de vegades ja cases directament) que poc a poc s'anirien urbanitzant.

És en el marc d'aquesta onada urbanitzadora, que saltà les muralles, que crec que tingué lloc la demolició del portal de Sant Antoni. És només una hipòtesi que caldrà confirmar (o rebatre).

Tenim algunes referències històriques de la dècada de 1790 que parlen del "portal de Sant Antoni". Però no sabem si es refereixen a la construcció, al portal pròpiament dit, o bé a l'espai on aquest era situat. Per posar un exemple, els montblanquins del segle XX hem parlat sempre del "portal de Sant Antoni" al referir-nos a la zona de la vila on aquest estava situat, malgrat feia més d'un segle que ja no hi era. Si parlessin del portal com a tal, voldria dir que es va destruir durant aquesta darrera dècada del segle XVIII.

I perquè el de Sant Antoni? Doncs perquè pràcticament ja no s'utilitzava. És a dir, a diferència del de Sant Francesc, ja no es tancava pràcticament mai. Per tant, havia perdut bona part de la seva utilitat. Ho diuen tot un seguit de declaracions notarials de 1756: «que al tiempo de vendimiarse se habia siempre acostumbrado en la presente villa de Montblanch tener las puertas cerradas a excepción de tres que son la de las monjas o de la Sierra, la de san Antonio y la llamada d'en Bover, por ser de grande utilidad y conveniencia por tener la mayor parte de las viñas del presente termino en las partidas contiguas a dichas puertas». I si un portal ja no es tancava mai, de què servia? I si a més feia nosa per passar...

_____

Notes:

1. Vegeu sobre el tema vegeu la referència que s'hi fa a l'article de Josep M. Grau «El creixement urbà de Montblanc a finals del segle XVIII" a la revista Espitllera de l'octubre de 1995, pàgina 54.

2. Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà. Fons notarial de Montblanc. Salvador Alba i Molins, Protocol notarial. Registre 1, fols. 22-23v.